miércoles, 24 de septiembre de 2008

Vicky Cristina... Barcelona?

Si! era Barcelona. Perque podem reconeixer els seus carrers, els seus monuments, les seves vistes i fins i tot una llesca de Pa amb tomàquet. Gràcies a Dèu, aparicions estelars molt catalanes com la LLoll i en Paco Mir van mostrar catalanitat a la pel·lícula, tot i ser americana.
No dirè que la pel·lícula no està bé, no està malament. Però ha passat el que molts cops passa; a grans espectatives...

Barcelona es va emocionar l'estiu passat amb la presència de Woody Allen, Scarlet Johannson i d'altres actrius i actors, Barcelona estava alegre de que els seus carrers sortissin a la gran pantalla, tot i que no era la primera vegada, però sí amb el senyor Allen. I finalment, Barcelona es veu reflexada (clar que no tant com un barceloní servidor esperava.)

Si, Espanya és flamenquito i olè! però no per a tothom, perque si heu vist la pel·lícula estareu d'acord amb mí que a Astúries es toca més la gaita que la guitarra espanyola, cosa que hem vist que no tothom sap. Si Espanya fa gal·la de la seva pluralitat perquè no en el cinema?

Com a element personal destacar la presència de l'aeroport del Prat i la Pedrera, dos llocs en els que he treballat, i dir que el dia que la Vicky i la Cristina van visitar la Pedrera amb el seu amic Woody jo estava allà repartint audioguies, tot i que aquella tarda no hi va haver gaire feïna.

Sr. Allen,

Quan vulgui el convido a conèixer Barcelona, tal i con jo la veig. És una ciutat oberta i europea i amb molta història. Gràcies per comptar amb ella.

2 comentarios:

Kal dijo...

Aquí el Sr. woody se'l veu una mica com...yayesco.

El Sr. Allen está entrant en una etapa de la seva vida que lo raro és que la propera película no la filmi íntegrament a Montbau (amb grans aparicions estelars...).

Raúl Morón Muñoz dijo...

A mí me gustó la película. Es cierto que te esperas que la ciudad que aparece en el título del propio film aparezca más en su pleno esplendor, no con destellos y panorámicas en las que no se puede gozar del todo ni fardar de ello. Y es cierto lo de la guitarra española, una cosa que me impactó, aunque no he estado en Oviedo, pero no creo que sea el instrumento por excelencia. Un abrazo!