lunes, 14 de julio de 2008

La nit del cor

Pu pum, pu pum...el cor em bategava amb força. Eren les nou del vespre i ja no podia més. Vuit anys de cor, quin cor-có, amb parentesi d'interès mentre van estar a Sants, tot i que és un barri molt maco. En tornar a sant Andreu van encertar, ja que ens vam trovar amb els veïns i amics de sempre i els escenaris amb els que estavem familiaritzats. Jo estava expectant, la setmana havia quedat molt emocionant i el desenllaç tenia que estar a l'alçada de les nits del cor de fa anys. Previ al capítol, el sopar, un menú especialment pensat per a l'esdeveniment. Com que no haviem pogut assistir a la festa de la Nit del cor, perque els de la tele3 no ens van trucar, ens vam portar la festa a casa.

MENÚ

Truiteta de la Roser
(de botifarra negra i Brie)

Pizza del Cor
(bolets, "gula del norte amb gambes i ajillo" i alcaparres. I amb forma de cor)


Pastís de formatge amb xarop de maduixa


Lambrusco per acompanyar




Amb la companyia del Tito, el lloro de la Roser. El menú va resultar molt bo, desprès de acabar de menjar aquests deliciosos plats vam passar a veure el desenllaç de la vuitena temporada. Entre sobresalts vam preparar un dels nostres concktails més bons, el Ramón de les olives...

RAMÓN DE LES OLIVES

Fanta de llimona

Jack Daniel's

Menta

Olives al got

Mentre el capitol anava finalitzant, el cor s'accelerava. En el moment de climax va haver ball a lo Joan Pera, crits i abraçades. No va ser potser el millor final de temporada, però si la Nit del Cor més especial. Fins i tot va haver premi honorific per a la Carme Contreras, la Roser.







miércoles, 9 de julio de 2008

Voglio caffè



Ragazzi, davvero che mi mancate. Non c'è un giorno che non penso nelle nostre feste, quelle che sempre ricordero. La vitta che li abbebamo era un'altra, già abbiamo imparato che quelli mesi erano uno stop nelle nostre vitte, che qua non è lo stesso, ma puó essere che ciò fa speziale la nostra Cervia.

Ara en català. Tània, Damián, Nelia, Nelson, la festa cerviana que ens devem ja triga.

Tot va començar amb un raig de sol. L'avió que ens duia cap a Bolonya (no el pla acadèmic, sinó la ciutat) ens va despertar, no d'un somni, a un somni. El somni de la primera llibertat per a molts de nosaltres. La primera llibertat, aquella que ens porta a la responsabilitat i que ens fa veure que la vida també pot ser com un la vol; es clar, que un cop despertat del somni, aquest sentiment passa a ser una pseudo-llibertat: mentalitat lliure, situació anterior al viatge.

No era un viatge, era una estada de 2 mesos i mig. Allà vam conviure gent diferent, però que es va entendre de meravella, tot i que algún psicòpata del primer pis feia por. La qüestió és que estan tan lluny de casa podies sentir-te envoltat de gent i com si els coneguèssis de sempre. la gent estava de pràctiques a diferents empreses, jo en concret en una agència de viatges, iguql que en Nelson i la Nelia, per contra el Damián i la Tania eren a un centre d'informació turistica. El nostre mitjà de transport eren bicicletes, sense les quals no podiem haver anat a comprar, passejar i fins i tot de festa. La barreja de jornada lavoral amb la llibertat d'aquells vespres era un punt important en aquell somni.

Les experiències d'aquells mesos són llargues d'explicar i el temps ha fet que un desperti del tot d'aquell parèntesi, bé, no del tot, ja que va ser un punt d'inflexió. Desprès d'allò, la vida em va mantenir en un estat de incògnita, que havia passat? perquè s'havia acabat? el temps sempre dona respostes. La meva llibertat s'ha convertit en una llibertat de decidir el meu camí, i espero que tots vosaltres la sentiu.

Tot això és per donar una petita (o gran) empenta per poder celebrar una festa cerviana, on poguem recordar, riure, ballar i, sobretot, sentir aquella sensació de perill a ser detinguts pels carabinieri...

És per això que ús pregunto, vuoi caffè?

Gràcies a tots els que m'acompanyen en aquesta llibertat, i en especial....

miércoles, 2 de julio de 2008

Calor, vacances i audioguies


Amics, aquest any ha trigat molt en arribarnos l'estiu. Potser el que ha passat realment és que els anys anteirors per aquestes dates ja teniem els banyadors gastats i haviem construït milers de castells de sorra, ja sigui pel canvi climàtic o per la crida conjunta que hem fet de cara al cel per tal de que ploguès i els nostres pantans s'omplissin al 70% que tenim ara. Demano disculpes, cosa que faig sovint, per començar aquest escrit parlant del temps, és un tema que s'ha de deixar per quan pugem a l'ascensor amb la veïna.
A banda d'això, l'estiu són moltíssimes altres coses; i és que, també han arribat els tòpics.
Avui han arribat les rebaixes del centre comercial que ja sabeu, no penso fer publicitat als grans escurabutxaques d'aquest país. També han arribat els anuncis de les agències de viatges amb la seva intenció de fer viatjar a tot Dèu i que Cancún s'enfonsi pel pes de la gent que no ha fet la operación bikini, amb els corresponents anuncis de cuída tú línea i defeca mejor. Aquest any, fins i tot, han resuscitat en Curro, aquell que fa uns anys estava al carib, i que crec que és un altre, perque els anys no passan en valde.
Encara que el futbol no m'agradi, no puc passar per alt que l'estiu ha començat, també, amb la victòria de l'Eurocopa per part de l'equip de la selecció espanyola, amb la seva bandereta, el seu toro i el rebombori, no compartit, però respectat.
Per a mí ha arribat aquest any l'estiu amb la fí dels exàmens. Desprès de tot el pessimisme, de tot "l'esforç", els nervis i el mal de queixal, els resultats m'han fet veure que "Puedo". Ara només cal ser optimista de cara a setembre, amb l'examen d'Antiga...i , per cert, la nota de Moderna que encara no sé.
La meva economia estival es veurà substentada, un any més, per la repartició d'audioguies a la Pedrera, i és que la gent d'aquesta feïna fa que treballar sigui una obra de teatre fantàstica, i que potènciem l'actor que duem dins. Gràcies a això podre realitzar els plans als que anomenarem espinitas out!
Amb tot ús desitjo un feliç estiu, i sigueu optimistes!