Ragazzi, davvero che mi mancate. Non c'è un giorno che non penso nelle nostre feste, quelle che sempre ricordero. La vitta che li abbebamo era un'altra, già abbiamo imparato che quelli mesi erano uno stop nelle nostre vitte, che qua non è lo stesso, ma puó essere che ciò fa speziale la nostra Cervia.
Ara en català. Tània, Damián, Nelia, Nelson, la festa cerviana que ens devem ja triga.
Tot va començar amb un raig de sol. L'avió que ens duia cap a Bolonya (no el pla acadèmic, sinó la ciutat) ens va despertar, no d'un somni, a un somni. El somni de la primera llibertat per a molts de nosaltres. La primera llibertat, aquella que ens porta a la responsabilitat i que ens fa veure que la vida també pot ser com un la vol; es clar, que un cop despertat del somni, aquest sentiment passa a ser una pseudo-llibertat: mentalitat lliure, situació anterior al viatge.
No era un viatge, era una estada de 2 mesos i mig. Allà vam conviure gent diferent, però que es va entendre de meravella, tot i que algún psicòpata del primer pis feia por. La qüestió és que estan tan lluny de casa podies sentir-te envoltat de gent i com si els coneguèssis de sempre. la gent estava de pràctiques a diferents empreses, jo en concret en una agència de viatges, iguql que en Nelson i la Nelia, per contra el Damián i la Tania eren a un centre d'informació turistica. El nostre mitjà de transport eren bicicletes, sense les quals no podiem haver anat a comprar, passejar i fins i tot de festa. La barreja de jornada lavoral amb la llibertat d'aquells vespres era un punt important en aquell somni.
Les experiències d'aquells mesos són llargues d'explicar i el temps ha fet que un desperti del tot d'aquell parèntesi, bé, no del tot, ja que va ser un punt d'inflexió. Desprès d'allò, la vida em va mantenir en un estat de incògnita, que havia passat? perquè s'havia acabat? el temps sempre dona respostes. La meva llibertat s'ha convertit en una llibertat de decidir el meu camí, i espero que tots vosaltres la sentiu.
Tot això és per donar una petita (o gran) empenta per poder celebrar una festa cerviana, on poguem recordar, riure, ballar i, sobretot, sentir aquella sensació de perill a ser detinguts pels carabinieri...
És per això que ús pregunto, vuoi caffè?
Gràcies a tots els que m'acompanyen en aquesta llibertat, i en especial....
1 comentario:
Saps que jo sóc el primer que es mor de ganes per dur a terme aquesta festa, que després del temps que fa que no ens veiem, i encara més temps que no ens emborratxem plegats, hauria de ser ben sonada!!! Així que espero, que per fi, tots posem una miqueta de la nostra part per poder-la dur a terme!!! Vamos chicos, como ultimamente dicen en cuatro... PODEMOS!!!!
Publicar un comentario