Curt (1)

VEU EN OFF NOI

Des de ben petits, a casa, a l’escola, i des de fa algunes generacions la televisió i el cinema, se’ns inculca el concepte de “novio/a”. Una paraula que s’utilitza molt gratuitament en els darrers temps per designar una relació amb una persona, que pot ser no passi d'un petò i quatre magarrufes, i que ens fa sentir més…importants. Qui no ha arribat a casa seva una tarda al sortir de segon de primària i ha dit als seus pares- Tinc nóvia.- És clar que quan comencem a ser una mica més grandets ja no diem res perquè ens fa més vergonya.
En els anys d’infant tenir novio/a era com demostrar que tens alguna cosa, a l’adol·licencia també, però amb més agressivitat entre pretendents… A l’edat adulta, un ja no sap qué fer i pensa- qué fàcil era tot a l’escola.- Es podria dir que anem perdent facultats, o que la mateixa vida ens canvia?

En el meu cas…podem dir que les “relacions” infantils i adol·lescents han fet que…Però, per què dir-ho? Si és millor explicar-ho!

Fundit en gris: ANA

Ext-patí-día.
Es veu el pati d’una escola, hi ha nens i nenes que juguen a diverses coses. Al fons del patí un nen mira una nena que està saltant a corda.

VEU EN OFF NOI

Tot va començar al parvulari, amb l’Ana: Era la primera noia que mirava així. La meva àvia sempre em deia que jo l’estimava.

Int-casa de l‘àvia-dia.
Hi ha l’àvia i el net al rebedor. L’àvia li posa la motxilla al nen.

ÀVIA

Ai nen, que l’Ana és la teva nòvia…

Ext-patí-dia.
El nen camina cap a on és l’Ana i li dona un ninot de plàstic. Ella el mira i li somriu.

Int-classe-dia.
Es veuen nens i nenes assajant per ballar el vals i la mestra que els ensenya.

VEU EN OFF NOI

Aquell any per final de curs ens van preparar per ballar un vals davant dels pares i altres familiars. No sé si seria el destí, o l’amistat que va fer la meva àvia amb la mestra, però a mi em va tocar ballar amb l’Ana.

Int- sala d’actes de l’escola- nit.
Nens i nenes que ballen el vals en un escenari. A primera linia, el nen i l’Ana ballant junts i mirant-se.

VEU EN OFF NOI

Recordaré aquell moment sempre. Quina llàstima que ja no m’enrecordi de ballar així…

Continuarà...

La novel·la (1)

Llibres, novel·les, artícles: tots volen ser Bestsellers… i després et fan la pel·lícula i ja la tenim liada! Què passa que la gent va directamente a buscar la 25ª edició del seu llibre? Pos alé, estic pensant en escriure’n un. Ja fa temps (anys) que tinc una idea que ronda pel caparronet, com tantes de les que, modestament, tinc.

Has de pensar en un personatge, coneixe’l i ell o ella et portarà allà on vulgui. Tu el pots dominar, influenciar, però ell serà més fort per què és una part de tu que es desborda i et desafia. Que fa coses que tu no pots fer, en molts dels casos. Home, penso que el que va crear en Superman no volava, però en Superman és una part d’ell.

A tot això. Ja tinc el personatge i sé que vol i que necessita…Ara només falta que els meus dits machaquin el teclat i ell pugui complir el seu objectiu…I jo el meu!

Torna el sofà

Les coses s’han de reinventar al llarg del temps. No ens podem quedar estancats en un instant, hem de tirar endavant i mudar la pell com fan les serps. Aquest blog, desterrat del meu pensament i “abandonat”, reneix de les seves cendres en forma de vomitada mental que faré per explicar els meus “projectes”, així em dieu què penseu…i jo vaig fent.

El sofà vermell, el MEU sofà vermell, és un gran escenari per projectar idees; la inspiració és del color de la passió.

Alé! A robar carteras…

Bon viatge, Pepe

Ahir a la "Tele3", santuari dels bocates gratis, ens van oferir una de les tantes representacions de "Rubianes, solamente"; obra-monòleg representat per aquest gran artista durant nou anys al Club Capitol amb molt d'èxit, és clar. Ho van emetre per cloure els dos dies de espais-homenatge al Pepe, ja que diumenge va marxar i va deixar-nos una mica més sols. He de dir que, malgrat lo trist que em va deixar la notícia, vaig riure molt amb ell ahir a la nit; és el que ens ha deixat, el seu peculiar humor, el seu llenguatge i el seu art. Mai oblidaré la frase que vaig dir als nou o deu anys baixant pel carrer de Joan Sales de Montbau:

- Sara, jo de gran vull ser com el Rubianes...- I si m'oblido, ja m'ho recordarà la meva amiga.

Bon viatge, Pepe. Fes riure allà on siguis ara com ens has fet riure a nosaltres.

Estupefacció

Estupefacción, estupor y pasmo denotan un asombro extremado.

El que acabo de tenir fa una estona! No he anat a classe per motius d'horari laboral i m'he quedat a casa. Casa + matí + iaia= el programa de Ana Rosa (tele5).

Veient els "cebos" o asques per que sàpigues que faràn a continuació he vist que tractaven un tema interesant sobre psicoligia. No és que jo tingui un grandissim interès i coneixement, però les coses estan per aprendre, encara que sigui en aquest programa que tant poc m'agrada, i menys la seva cantera...Però com es pot pensar que t'enteraràs d'alguna cosa si estan parlant tots a l'hora i a sobre et posen a la "gran especialista" Belen Esteban? Ho sento però crec que és un insult cap a la convidada, que ha anat a explicar el seu problema, i un insult a la intel·ligència de l'espectador. Crec que té tot el dret a estar en aquest programa, però també penso que si tractes temes seriosos has de ser respectuós i coherent amb la tria de persones que fan preguntes i comenten.

Que parli de la seva filla i del seu ex-marit, i que deixi els temes serios per a gent seria.

També hi havia el Conde Lequio...

Primer de tot, NO a Bologna! sense finançament...que som una família humil. Sóc del parer de que ja esta molt en marxa i que no la podem aturar, però no tothom pensa com jo, ni falta que fa! Jo només vull tornar a classe, digueu-me el que volgueu, tinc una edad.

Aquest darrer mes, en el qual he assistit a dues classes, i totes dues clandestines, he sentit com si no estigues fent una carrera. Fins i tot, m'han preguntat per les assignatures que faig i m'he quedat en blanc abans de respondre. El més bo de tot ha estat aparcar un treball per estudiar per un examen i que finalment no es faci...el treball esta entregat, l'examen no esta fet i la ocupació segueix.

Vicky Cristina... Barcelona?

Si! era Barcelona. Perque podem reconeixer els seus carrers, els seus monuments, les seves vistes i fins i tot una llesca de Pa amb tomàquet. Gràcies a Dèu, aparicions estelars molt catalanes com la LLoll i en Paco Mir van mostrar catalanitat a la pel·lícula, tot i ser americana.
No dirè que la pel·lícula no està bé, no està malament. Però ha passat el que molts cops passa; a grans espectatives...

Barcelona es va emocionar l'estiu passat amb la presència de Woody Allen, Scarlet Johannson i d'altres actrius i actors, Barcelona estava alegre de que els seus carrers sortissin a la gran pantalla, tot i que no era la primera vegada, però sí amb el senyor Allen. I finalment, Barcelona es veu reflexada (clar que no tant com un barceloní servidor esperava.)

Si, Espanya és flamenquito i olè! però no per a tothom, perque si heu vist la pel·lícula estareu d'acord amb mí que a Astúries es toca més la gaita que la guitarra espanyola, cosa que hem vist que no tothom sap. Si Espanya fa gal·la de la seva pluralitat perquè no en el cinema?

Com a element personal destacar la presència de l'aeroport del Prat i la Pedrera, dos llocs en els que he treballat, i dir que el dia que la Vicky i la Cristina van visitar la Pedrera amb el seu amic Woody jo estava allà repartint audioguies, tot i que aquella tarda no hi va haver gaire feïna.

Sr. Allen,

Quan vulgui el convido a conèixer Barcelona, tal i con jo la veig. És una ciutat oberta i europea i amb molta història. Gràcies per comptar amb ella.